No al vassellatge a Espanya
Finalment, la mínima escletxa que hi havia (i que ahir mateix comentàvem aquí) a la continuïtat del tripartit s'ha tancat del tot quan el President ha anunciat, avui mateix, el cessament dels consellers i conselleres d'ERC i el procés d'obertura de noves eleccions a la tardor.
A partir d'aquí es clarifica molt més el sentit del vot al pròxim referèndum per l'Estatut. Aquest, deixa de ser només un referèndum sobre un sí o un no a una llei bàsica i es converteix en un sí o un no a dues visions del país: per un costat, un país subordinat, vassall dels interessos i pressions vingudes de Madrid i dels sectors amb interessos directes al regne; i, d'altra banda, una Catalunya capaç de decidir per si mateixa el seu futur, a través del Parlament, i capaç de portar a la pràctica els mandats propis sense que ningú li rebaixi continguts.
Les posicions que demanen el sí a l'Estatut de la Moncloa són, ras i curt, una vot de vassellatge del país a Espanya. I no es tracta de dir que l'Estatut de la Moncloa és molt millor que l'actual estatut de 1979. Només faltaria que la proposta d'estatut pactada per Mas i Zapatero, rebaixat i pulit amb ribot, no fora millor que l'Estatut encara vigent. Aquesta no és la qüestió ni la comparació vàlida. Com deia Josep Ma. Terricabras, el passt 4 de maig, la prova del cotó s'ha de fer amb el text d'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya (poca broma, és el primer Estatut aprovat pel Parlament en la seva història!). És amb aquest text que cal fer les comparacions. I si ho fem, veurem amb nitidesa que el text sorgit al Parlament el 30-S parla en nom de Catalunya i el text sorgit de la Moncloa, gràcies a l'acord Mas-Zapatero, no.
Així doncs, la sortida d'ERC del govern, la ruptura del tripartit, del Pacte del Tinell, del govern d'esquerres i catalanista, no fa més que evidenciar que la sociovergència (psoevergència, dèia Carod-Rovira en la seva intervenció d'avui) farà els possibles perquè els seus interessos partidistes prevalguin per sobre dels interessos de Catalunya, expressats amb claredat i ampli suport en el text del Parlament del 30-S i, per si en tenien dubtes, per la manifestació popular i multitudinària del "Som una nació. Tenim dret a decidir" del 18-F.
Donat que la sociovergència no escolta al país (ni als seus militants, m'atreviria a dir) i està per altres coses, estic convençut que la majoria dels catalans i catalanes sabrem dir-los no; no al vassellatge a Espanya, no a rebaixar l'autoritat del Parlament, no als pactes contra Catalunya.
A partir d'aquí es clarifica molt més el sentit del vot al pròxim referèndum per l'Estatut. Aquest, deixa de ser només un referèndum sobre un sí o un no a una llei bàsica i es converteix en un sí o un no a dues visions del país: per un costat, un país subordinat, vassall dels interessos i pressions vingudes de Madrid i dels sectors amb interessos directes al regne; i, d'altra banda, una Catalunya capaç de decidir per si mateixa el seu futur, a través del Parlament, i capaç de portar a la pràctica els mandats propis sense que ningú li rebaixi continguts.
Les posicions que demanen el sí a l'Estatut de la Moncloa són, ras i curt, una vot de vassellatge del país a Espanya. I no es tracta de dir que l'Estatut de la Moncloa és molt millor que l'actual estatut de 1979. Només faltaria que la proposta d'estatut pactada per Mas i Zapatero, rebaixat i pulit amb ribot, no fora millor que l'Estatut encara vigent. Aquesta no és la qüestió ni la comparació vàlida. Com deia Josep Ma. Terricabras, el passt 4 de maig, la prova del cotó s'ha de fer amb el text d'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya (poca broma, és el primer Estatut aprovat pel Parlament en la seva història!). És amb aquest text que cal fer les comparacions. I si ho fem, veurem amb nitidesa que el text sorgit al Parlament el 30-S parla en nom de Catalunya i el text sorgit de la Moncloa, gràcies a l'acord Mas-Zapatero, no.
Així doncs, la sortida d'ERC del govern, la ruptura del tripartit, del Pacte del Tinell, del govern d'esquerres i catalanista, no fa més que evidenciar que la sociovergència (psoevergència, dèia Carod-Rovira en la seva intervenció d'avui) farà els possibles perquè els seus interessos partidistes prevalguin per sobre dels interessos de Catalunya, expressats amb claredat i ampli suport en el text del Parlament del 30-S i, per si en tenien dubtes, per la manifestació popular i multitudinària del "Som una nació. Tenim dret a decidir" del 18-F.
Donat que la sociovergència no escolta al país (ni als seus militants, m'atreviria a dir) i està per altres coses, estic convençut que la majoria dels catalans i catalanes sabrem dir-los no; no al vassellatge a Espanya, no a rebaixar l'autoritat del Parlament, no als pactes contra Catalunya.

0Comentaris:
Publica un comentari
Enllaços a aquest apunt
Crear un enllaç
<< Home